Qui ho va viure ho recorda bé. Durant la Transició, la gent de dretes es feia la desentesa. Com els moriscos, que després de la seua conversió forçosa s’acollien a la taqiyya i dissimulaven per a paréixer tan pietosos com els cristians vells, aquests altres s'esforçaven a paréixer demòcrates de tota la vida després de la mort de Franco. Molt pocs es declaraven obertament de dretes. Alguna cosa els ho impedia, una mena de pudor, conveniència o oportunisme, a més que la dialèctica esquerra-dreta era estranya al món de què procedien; allí, qui no era un patriota era roig i prou. Ara tocava ser liberal, democratacristià, conservador, aperturista, centrista o reformista. Alguns, molt de dretes, fins i tot es feien anomenar socialdemòcrates. Ni tan sols els nostàlgics del «búnquer» es reconeixien de dretes perquè, per a què fer-se assenyalar amb un terme tan insuls podent presumir de tindre una revolució pendent per fer? L'etiqueta no els acomodava, ni als que s'acabaven de canviar de jaqueta i estaven concentrats a llegir el manual d’instruccions del nou règim polític, ni als que estaven ocupats a preparar un colp d'estat per a carregar-se'l —el règim— i a reduir per la via ràpida la nòmina d'advocats laboralistes, estudiants, vaguistes, sindicalistes i altres que simplement passaven per allí. No convenia cridar l'atenció; la prudència aconsellava esperar temps millors abans de mostrar inoportunes acreditacions.
A la vista del que està succeint ara, no hi ha dubte que els temps han millorat per a tots ells. En aquests moments no és que ser de dretes mola, és que «és l'única manera de ser decent a Espanya» (Jiménez Losantos, eximi bufó del sector dixit). No sols mola ser de dretes, mola ser d'extrema dreta, que és quan aquesta, sense renegar obertament de les credencials democràtiques, en nom de la sobirania popular comença a fer manetes amb el feixisme —amb el supremacisme, amb l’antiintel·lectualisme, amb la repressió—. Ací ha tingut lloc un salt qualitatiu —els salts qualitatius també poden ser cap enrere—, i tot indica que a aquest en succeiran d’altres. Per a preveure on ens poden portar, només cal pegar una ullada a la història, aquesta de la qual alguns revisen i retorcen la memòria perquè deixe de ser l'espill en què es veuen reflectits els vampirs. En l'espill del present costen de veure, perquè han aprés a disfressar-se, a passar desapercebuts —i també perquè nosaltres ens hem tornat cecs i estem un poc apardalats, val a dir—, però en l'espill del passat se'ls veu nítidament, per això l'entelen tant com poden. Són els que no dubten a confabular-se per a portar un país al límit —o al planeta sencer si s’escau—, rebentar-lo i reconfigurar-lo a sang i foc si cal per a amarrar els seus interessos, per a lligar-los ben lligats sobre una muntanya de cadàvers i sobre la miserabilització de la vida dels sobrevivents. Segons bufa el vent de la història, o bé dissimulen i callen com a putes empolainades, o bé gallegen com macarres tavernaris navalla en mà o com opulentes madames d’irrespirables efluvis. Ara pareix que toca això últim.
Els botxins del passat segueixen ací, estan entre nosaltres i al nostre voltant, i amb un poc de perspicàcia és possible reconéixer-los entre els nostres contemporanis. També a les seues víctimes. Són els mateixos vells arquetips i els mateixos vells mecanismes que han esculpit la història i l’han fornit de la pàtina cultural que li serveix de justificació i coartada. La sensació sempre és que certes barbaritats, com la voladura del dret internacional, els genocidis, les repatriacions forçoses i massives, les invasions o les guerres mateixes només ocorren en un altre lloc, en una altra època o en la ficció. Sembren les nostres ments de quimeres per a consolidar la cruel realitat sobre la qual ells suren. Així és com tots ens belluguem sense parar perquè només quatre avancen, ens deixem la vida perquè només ells visquen, ens esclavitzem perseguint una llibertat de què només ells gaudeixen. Els que naden en les fredes aigües del càlcul egoista, des de molt abans que Marx els descriguera amb aquestes paraules que són l'enveja de qualsevol poeta genuí, no han deixat de rondar en cercles com esquals a l'aguait. Els sàtrapes no moren, es reencarnen, així com els seus esbirros, els escribes al seu servei, els sacerdots que els beneeixen, els que interpreten la música que ofega el xipolleig de la sang innocent i els lacais de bordell que s'encarreguen de rentar els seus pecats.
Frenar les seues pretensions no és una tasca fàcil. La democràcia, a mesura que es defén, dona armes als seus antagonistes. No té una altra manera de protegir-se sense caure en una contradicció letal. Ells ho saben, d'ací el cinisme de què fan gala i els converteix, precisament, en mestres de la falsa prosopopeia democràtica. Posen hipòcritament el crit al cel tan bon punt entreveuen una palla en l’ull de l’altre, enarboren la bandera de la llibertat quan resulta que són el seu principal enemic, o menteixen a tort i a dret mentre es proclamen defensors de la veritat. No dubten a omplir de matèria fecal totes les escletxes del sistema. I cada vegada que algú intenta denunciar la seua fal·làcia, troben en el plec de càrrecs corresponent material nou amb què elaborar els seus sofismes. Qualsevol intent de fer justícia amb els antidemòcrates, ells el converteixen en un abús antidemocràtic. I si la democràcia, tot volent delimitar el radi d'acció dels seus enemics, cau en la trampa de l'autoritarisme, automàticament se n’entra mentre ells creixen en el seu si. Són com el tumor que va minant l'organisme de què es nodreix o, servint-nos del tòpic, com el cuc que va podrint la poma des de dins. A la democràcia, l'única cosa que la manté dempeus és més democràcia, sobreviu esponjant-se perquè en el seu interior càpien també els que pretenen demolir-la; se sustenta, mentre pot, sobre aquesta paradoxa suïcida.
0