Una escola per a la infància amb el bosc com a aula: “La natura els posa molts reptes en l'àmbit físic”

Bunyola és una localitat mallorquina de la Serra de Tramuntana, una zona muntanyosa de gran bellesa paisatgística i riquesa mediambiental, Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i que destaca també per la seva biodiversitat, especialment rellevant per a la flora i la fauna autòctona. Enmig d'aquest espai natural va néixer Ses Milanes, ja fa una dècada, un projecte educatiu autogestionat que es desenvolupa al bosc, i que acull nens i nenes d'entre 2 i 6 anys.

Entre els pilars del projecte destaquen “l'acompanyament respectuós” (és a dir, no hi ha la figura del professor que imparteix uns coneixements estructurats), el joc espontani i el respecte a la natura. “El bosc els va posant moltes proves, molts reptes, molts límits en l'àmbit físic i corporal”, afirma el Diario.es Raquel, diplomada en Magisteri Infantil, i una de les educadores (acompanyants, segons es defineixen a si mateixes) de Ses Milans des de fa sis anys.

Sobre una de les bases, el joc espontani, Raquel explica que és “molt interessant i important” que a l'etapa anterior a l'arribada de l'educació primària s'aprengui a través d'ell perquè així “sorgeix l'interès del nen i la nena”. “A través del joc adquirim molta informació sobre com són i què necessiten: així us podem acompanyar durant el procés d'aprenentatge”, detalla Raquel. Així, indica, a tall d'exemple, que no cal explicar-los les estacions de l'any perquè els mateixos nens i nenes les viuen al bosc: saben què poden menjar a cada estació o quins animals apareixen a cada època de l'any.

El joc espontani com a base

A través del bosc, a més, aprenen sobre els límits físics i corporals. “Al principi, sobretot els més petits, cauen molt, però a poc a poc el to muscular va agafant forma”, afirma Raquel. D'aquesta manera, si un “vol pujar a un arbre, però no pot, no l'ajudem, esperem que el cos estigui preparat perquè pugui fer-ho per si mateix”. Per tant, aprenen a escoltar-se, a tenir consciència del propi cos i a buscar alternatives. “A poc a poc van superant els diferents reptes”, exposa.

Si algun nen vol pujar a un arbre, però no pot, no l'ajudem, esperem que el cos estigui preparat perquè pugui fer-ho per si mateix

Raquel — Educadora

Com que és un projecte autogestionat són les mateixes famílies les que s'encarreguen de realitzar la tasca administrativa. Les cares visibles canvien a mesura que els nens surten de l'escola. “Intentem que el bagatge es mantingui, és a dir, els pilars pedagògics segueixen, però els responsables van canviant constantment”, afirma sobre això Jorge, un dels pares. Tant ell com la seva parella estaven desitjant marxar de Madrid a la recerca d'un lloc “més amable”. Té tres fills: la primera, de 21 anys, va créixer a la capital, mentre que els altres dos viuen la seva infància a Bunyola (Mallorca).

“El més important, per a aquesta edat de 2 a 6 anys, és la possibilitat que tenen per desenvolupar-se amb el medi natural directament: això desperta les capacitats cognitives d'una manera increïble”, assegura Jorge, el fill del qual, Agustín, va estar tres anys i mig a Ses Milanes, mentre que la seva filla més petita, la Marcela, acaba d'entrar després d'haver passat un any a una escoleta pública del poble. “Aprenen tot allò que necessiten amb les eines i possibilitats que els dóna el bosc”, testifica.

Mika, una de les mares, fa uns nou anys que està lligada a l'escola. És tècnica de Medi Ambient i professora, on ha impartit classes a secundària. “M'atreia molt la idea, encara que no conegués tant el concepte. Ens vam formar, vam investigar sobre la pedagogia i em quadrava amb la meva manera de pensar i d'entendre el món”, afirma aquest diari sobre el projecte educatiu autogestionat.

La seva primera filla, que ara té 9 anys, va estar tres anys i mig al bosc, ja que hi va haver un temps d'aturada a causa de la pandèmia de coronavirus. La seva filla més petita fa dos anys. “És una passada”, assegura sobre el model educatiu. “El que les fa madurar [les nenes] és estar tot el temps decidint en què volen invertir el seu temps”, és a dir, han de pensar què volen jugar o quin projecte volen iniciar. “Això els genera molta autonomia i capacitat per pensar”, afirma Mika.

Les ràtios baixes, un dels pilars

A més, com que només són una quinzena de nens i nenes -que formen part d'un sol grup- generen vincles afectius molt importants. “Són com a germans: han compartit un munt, es cuiden entre ells i se continuen veient, encara que tinguin diferents edats”, detalla. “Les relacions estan molt treballades”, sosté. I generen, a més, un vincle diferent amb la natura.

El que observa Jorge és que, malgrat que cada nen és diferent, el bosc i la natura, juntament amb les acompanyants, “potencia la curiositat i les habilitats que tenen”. “N'hi ha que són més exploradors i pugen als arbres; n'hi ha que són més estudiosos i es dediquen a ajuntar pedres i altres inventen històries”, detalla. “Agustín [el seu fill] quan va acabar a Ses Milanes sabia escriure i explicar perquè li havia vingut de gust aprendre”, comenta, i és que els llibres i la lectura també formen part de l'educació si els nens i nenes mostren interès per això. “De vegades llegeixen en grup amb les acompanyants”, detalla.

En aquests moments, l'equilibri més complicat d'assolir, apunten les famílies, és aconseguir que les treballadores tinguin sous dignes alhora que les quotes mensuals que paguen mares i pares (almenys 350 euros al mes) puguin estar “a l'abast de qualsevol”. “Sempre és una baralla intensa”, comenta Jorge. De fet, l'única escola d'aquest tipus que existeix, a tot el territori nacional, és El Saltamontes (Madrid), que sí que està reconeguda oficialment. “Per ser una escola el més important que has de tenir és un edifici. El Saltamontes té un edifici que serveix per figurar”, sosté Jorge.

Ses Milanes, en canvi, no, cosa que a la pràctica suposa que no pot rebre subvencions públiques. Tota la inversió va a càrrec dels pares. “El més important, per a nosaltres, és la ràtio i la formació. Hi ha quatre nens per adult”, exemplifica. D'aquí ve el mèrit, apunta, d'haver arribat als 10 anys d'història. “Altres projectes similars no ho han aconseguit”, lamenta. Raquel, que també té una àmplia experiència en l'educació reglada, opina que projectes com el de ses Milanes són “molt importants” per a la infància. “No dic que siguin millors ni pitjors, però sí igual de vàlids”, afirma. “Aquí no es reconeixen mentre que a altres països són públics: com a família pots triar si vols optar a un projecte així o no”, conclou.