Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

Arran de gel

0

“¿En quines mans estem, Déu meu, en quines urpes, / en quines mandíbules de ferro i goles insaciables, / profundes com un pou estret que mai no acaba? / ¿Sota quin genoll marmori, rotund, inapel·lable / mantenim, ben quiets, el coll com si fos la llei més alta?” Trobareu aquest poema de Marc Granell en Arran de gel (Bromera), un llibre extraordinari que fa poc ha guanyat el premi nacional de la crítica. No sé en què pensava Granell quan va escriure aquests versos, però si considerem la seua trajectòria literària —Granell no és un poeta “neutre”, “blanc”, sinó polititzat dins la tradició humanista, la que dignifica el món— intuïm que al darrere hi ha la situació política mundial, un estat generalitzat de degradació de la democràcia. Sense eixir d’Europa, amb només una ullada als seus governants, ens adonem que les “mans” en què estem ho són tot menys sensibles, generoses, humanitzadores: les “mans” dels manaires d’Europa són, cada dia més, una bruta crosta. Crec que el poema de Marc Granell, a més, parla del nostre país.

Des que governa la dreta/ultradreta, el País Valencià ha baixat en les constants vitals que requereix una democràcia. El rebaixament com a societat democràtica a què ens ha portat l’actual govern valencià és el més greu des dels anys 80 del segle passat. Els seus atacs a les ideologies distintes de la seua ens deixen en un atzucac d’emergència democràtica. D’exemples d’aquest retrocés, ja en podem adduir molts en un sol any de govern. Tenim una Conselleria de Cultura fanatitzada, obsedida a criminalitzar el valencià i els seus escriptors, com també tradicions polítiques profundament democràtiques —el conseller de Cultura ha negat fins i tot la legitimitat de la República del 1931—, una conselleria que fomenta amb orgull el papanatisme —¿quin beuratge relaxant o laxant ha donat als seus directors generals o adjunts perquè tots declaren que cal “despolititzar” la cultura? Tenim falanges de regidors carques per tot el país destruint consensos de cultura democràtica, començant pel segon tinent d’alcalde de València, un energumen que vol construir estanys artificials al llit del Túria perquè cap pobre hi puga dormir i que justifica la xenofòbia afirmant que només “veu persones en la Constitució” —ja sabíem que fora de la Constitució no hi ha vida política, però ¿persones tampoc? I tenim un president de la Generalitat que, davant tot això, somriu com un venedor d’elixirs, un president ara molt preocupat per si, a causa d’una fusió bancària, se’n va d’Alacant la seu social d’un banc, tot oblidant que aquesta seu va recalar en Alacant gràcies a la repressió de l’Estat contra l’independentisme català. I a on ens aboca tot açò? A un ambient enrarit en què es deshumanitza el diferent, el dissident, l’altre: una sufocant estigmatització social.

Aquest deteriorament de la democràcia al País Valencià no és sinó la concreció local d’una tendència mundial: l’onada de conservadorisme, reaccionarisme i feixistització inunda tots els continents. Una onada sòlida, ben arrelada. Crec que jo —que tinc 54 anys— ja no veuré el trencament d’aquesta hegemonia. Però no estic disposat que els meus fills no el vegen. Per això cride, a la desesperada, en favor d’un canvi de paradigma cultural, un canvi en què s’abandone el sensacionalisme, l’efectisme buit de les xarxes socials, les glòries mediàtiques, l’exaltació del simplisme i la banalitat. No hem d’inventar res: tot ja és escrit o està escrivint-se. Però aquestes escriptures regeneradores —escriptura com a sinònim d’observació, explicació i identificació del món— tenen lloc en les catacumbes de la societat. La nostra feina —un treball que pot ser tan dur i monòton com el de Sísif— és fer que tot això isca a la llum.

Sovint relacione poetes de temps i llocs distints, perquè és una forma d’enriquir la cultura general. Connectem, per exemple, el poema de Granell que he citat adés amb un de Robert Frost del 1920, i veurem com poden confluir les diverses tradicions literàries a fi de combatre l’odi. Si al lector li agraden els vídeos de poemes, pot escoltar els versos de Frost en la veu de fusta noble de Richard Burton. Són aquests: “Some say the world will end in fire, / Some say in ice. / From what I’ve tasted of desire / I hold with those who favor fire. / But if it had to perish twice / I think I know enough of hate / To say that for destruction ice / Is also great / And would suffice.” Fa molt de temps que al País Valencià sabem com gela l’odi. Ara bé, al poema que esmente de Marc Granell li falten els dos versos finals, potser els més importants. Al que representen versos com aquests jo fie el futur dels meus fills: “¿Dins de quina esperança podrint-se, quasi ja morta, / ens batega encara el cor inventant futurs en alba?” Som arran de gel, però respirem brases.

Etiquetas
stats